Per a què serveix una prova d’esforç esportiva

PER AL MÀXIM RENDIMENT ESPORTIU EN CICLISME

L’ideal és que es realitzi en un ergòmetre especial W3 de cargirus, on es pot adoptar la mateixa postura que a la bicicleta d’entrenament o competició, els pedals són intercanviables per poder acoblar les cales de ciclisme a la carretera o en BTT, es pot variar l’alçada del seient i la longitud d’aquest fins al manillar, així com l’alçada i posició del manillar. El protocol de ciclisme és en pendent i comença a 50 watts i incrementa 25 per minuts fins arribar al màxim. Les revolucions normalment s’adapten entre 80 i 90 rev/min.

Per mitjà de l’analitzador de gasos es pot controlar el llindar aeròbic, el llindar anaeròbic, el màxim consum d’oxigen, l’eficiència ventilatòria, les fases del metabolisme, posant èmfasi en l’aprofitament d’oxigen, així com l’eficiència mecànica.

També es poden fer anàlisis de lactats per observar la coincidència dels paràmetres ventilatoris i metabòlics.

PER Al MÀXIM RENDIMENT ESPORTIU EN RUNNING, CARRERES DE MUNTANYA, MITGES MARATONS, MARATONS, PROVES DE RESISTÈNCIA EN ATLETISME I PROVES DE LLARGA DURADA.

S’apliquen proves CPET (cardi pulmonar exercise testing) realitzades normalment a tapís rodant amb protols incrementals fins que el subjecte no pot seguir el ritme. Està monitoritzat en tot moment amb l’analitzador de gasos i l’ECG d’esforç.

Depenent del tipus de prova que practica o de l’esport que realitza, s’estudien detalladament cadascuna de les fases metabòliques per poder ajustar el resultat i l’informe posterior al que es recomana a l’esportista.

Igual que en ciclisme, per mitjà de l’analitzador de gasos es pot controlar el llindar aeròbic, el llindar anaeròbic, el màxim consum d’oxigen, l’eficiència ventilatòria, les fases del metabolisme, posant èmfasi en l’aprofitament d’oxigen, així com l’eficiència mecànica.

PER ADOLESCENTS I JOVES ESPORTISTES QUE ESTAN ENTRENANT PER A OBTENIR UN DESENVOLUPAMENT HARMONIÓS I MILLORAR EL SEU RENDIMENT ESPORTIU.

Té diversos objectius: descartar en primer lloc qualsevol anomalia cardíaca, estudiar el seu creixement i comparar-ho amb els subjectes de la seva edat i gènere, estudiar el metabolisme aeròbic i anaeròbic per mitjà de l’analitzador de gasos, la idoneïtat del tipus d’entrenament que duu a terme i fer les recomanacions oportunes per millorar-ne l’entrenament.

La prova es pot aplicar en tapís rodant o en cicloergòmetre i s’estudien detalladament cadascuna de les fases metabòliques comparant els resultats amb els esports i l’esportista de la seva edat i gènere.

PER ANALITZAR, MANTENIR UNA BONA CONDICIÓ FÍSICA I RECOMANAR EL TIPUS D’ENTRENAMENT EN JOVES, ADULTS I EN SENIORS. (CPET).

PER A PERSONES AMB FATIGA CRÒNICA O COVID PERSISTENT.

Són pacients que vénen derivats d’un metge especialista en reumatologia o medicina interna

EXPLICACIÓ DEL QUE ES PRETÉN VALORAR TANT PER AL RENDIMENT, PER FER ESPORT AMB SEGURETAT, COM PER DIAGNOSTICAR LA FATIGA CRÒNICA O COVID PERSISTENT

Zona del metabolisme intermedi, és la primera zona d’on obtenim energia per moure’ns i que va des del repòs fins al llindar aeròbic. Quan comencem a fer una activitat o fem una prova d’esforç progressiva, l’energia que és l’ATP, s’obté fonamentalment de la degradació dels greixos i en una proporció més baixa dels hidrats de carboni. Això es porta a terme gràcies a l’oxigen que entra a l’interior del mitocondri, que són petits orgànuls que hi ha a l’interior de la cèl·lula. Augmenta a poc a poc la ventilació, però és lleugera, la freqüència cardíaca també es veu lleugerament incrementada i també el consum d’oxigen. A aquest nivell d’esforç podríem fer exercici durant hores.

Durant l’exercici de baixa intensitat, tant la glucòlisi com la beta-oxidació poden estar actives, però la principal font d’energia pot variar depenent de diversos factors, incloent la durada de l’exercici, la intensitat i la dieta de l’individu.

A les primeres etapes de l’exercici de baixa intensitat o a l’inici d’un aprova d’esforç, la glucòlisi pot ser la principal font d’energia, ja que la descomposició de la glucosa és un procés ràpid que pot proporcionar energia (ATP) ràpidament. Tot i això, a mesura que l’exercici continua, el cos pot començar a utilitzar més els greixos com a font d’energia a través de la beta-oxidació.

La beta-oxidació és un procés més lent que la glucòlisi i requereix més oxigen, però pot proporcionar una gran quantitat d’energia, cosa que la fa ideal per a l’exercici de llarga durada i baixa intensitat. A més, la beta-oxidació es torna més prominent quan els nivells de glucosa al cos són baixos, com durant el dejuni o l’exercici prolongat.

Si la feina és progressiva arribem a un punt on es comença a acumular lactat, que és un producte de la degradació dels hidrats de carboni a nivell del citoplasma cel·lular. Aquest punt s’anomena llindar aeròbic. És com passar el llindar de la primera porta metabòlica i l’exercici comença a acumular àcid làctic. Si la intensitat de l’esforç continua augmentant de forma progressiva es va acumulant més lactat i per altra banda es va produint energia gràcies al treball del mitocondri fins arribarà un punt on la ventilació s’accelera sobtadament i el mitocondri no pot proporcionar la quantitat d’energia que es requereix en aquell moment. En aquest punt passem el llindar anaeròbic i a partir d’aquí l’esforç serà a costa del metabolisme anaeròbic i sol durar poc temps. Entre el llindar aeròbic i el llindar anaeròbic es dóna la zona de transició aeròbic anaeróbica on és important saber el percentatge d’aprofitament de l’oxigen que fem servir i el temps de durada d’aquesta fase i tots dos factors són entrenables.

El llindar anaeròbic és un concepte metabòlic que fa referència a la zona d’intensitat de l’exercici on hi ha una demanda brusca d’energia i per tant es comença a utilitzar majoritàriament l’energia procedent dels hidrats de carboni per ruta anaeròbica, és a dir, sense la seva oxidació completa, ja que aquesta ruta dóna energia més ràpida. En un sentit pràctic, com més alt estigui el nostre llindar anaeròbic millor, ja que podrem fer exercici d’alta intensitat sense que comporti una fatiga prematura. El problema de passar el llindar anaeròbic és que l’ús d’hidrats de carboni genera un excés d’àcid làctic que l’organisme no té temps de depurar, cosa que provoca una acidificació muscular i conseqüentment una fatiga i pèrdua del rendiment. Aquesta zona l’anomenem zona d’acúmul de lactat.

Saber quines pulsacions es troba el nostre llindar anaeròbic no és fàcil, per això es requereix una prova d’esforç amb anàlisi de gasos, que és la millor opció, o bé valorar el lactat en sang. Amb l’entrenament podem endarrerir aquest punt o llindar on comencem a acumular fatiga.

A la consulta de MEDICINA ESPORTIVA del metge especialista en medicina Esportiva Dr. Fernando Pifarré de Lleida realitzem les proves d’esforç amb un analitzador de gasos de màxima tecnologia i que supera tots els calibratges necessaris per donar uns resultats exactes i creïbles i a més utilitzem els millors ergòmetres adaptats a cada esport.

Com que és un centre de màxim nivell ens fa ser referents a Lleida.

Dr. Fernando PIFARRÉ

Metge Especialista en Medicina Esportiva i Podòleg

Director del Servei de Medicina Esportiva a Lleida. Generalitat de Catalunya

Professor de Biomecànica. Universitat de Lleida (UdL)