Introducció
Seguint el tema de les influències esportives a la columna vertebral, tractarem en aquest post la patologia derivada de moviments fisiològics no mantinguts.
Que hem de saber
L’existència de diverses situacions.
-
Patologia derivada de moviments no fisiològics mantinguts
PRINCIPAL CAUSA DE LESIONS PER SOBRECÀRREGA A LA COLUMNA VERTEBRAL
SÓN
MICROTRAUMATISMES
Hi ha quatre patologies.
-
Degeneració discal: provoca una fissuració a l’anell fibrós del disc intervetebral i la posterior degeneració. Contràriament al que es pot pensar, l’esport no augmenta la incidència de l’hèrnia discal, però si la degeneració.
– Efecte Baastrup: es tracta d’un dolor lumbar interespinós secundari a una megapofisi espinosa que produeix neoarticulacions òssies i bursitis apofisàries. Es produeixen ponts ossis radiològics que produeixen una artrosi interespinosa, aquesta síndrome és incompatible amb la realització quotidiana d’esport.
– Epifisitis lumbar: és una osteonecrosi asèptica que se situa a l’angle anterosuperior del cos vertebral de les darreres vèrtebres dorsals o primeres lumbars. A la flexoextensió lumbodorsal, la pressió intradiscal es mobilitza cap enrere del disc. A les hiperextensions forçades la pressió intradiscal va cap a la part anterior del disc. Aquesta pressió s’enfronta amb el poderós lligament intervetebral comú i es trasllada cabalment fins a incidir a la zona fisària de creixement de la vèrtebra inferior del disc. Això ens produeix una necrosi asèptica (epifisitis). De vegades, l’esportista té un dolor lumbar inespecífic relacionat amb l’activitat física.
– Espondilòlisi i Espondilolistesi: l’espondilòlisi als esportistes representa una fractura d’estrès per càrregues repetitives amb pinçament de l’apòfisi articular d’un segment contra la pars interarticularis i la làmina del segment inferior amb uns factors predisponents associats i un factor desencadenant. L’espondilòlisi descriu un defecte a la zona de la pars articularis. El símptoma principal d’aquesta patologia és un dolor a l’àrea lumbar que es pot irradiar cap als glutis o la cara posterior de les cuixes i sovint s’agreuja o es reprodueix amb la hiperextensió i l’exercici físic. La ístmica de vegades no irradia. Si el lliscament és greu, podem evidenciar a la palpació de la columna vertebral un esglaó a la zona del defecte. És estrany que els nens presentin clínica neurològica, si es dóna és perquè hi ha un lliscament marcat o és de tipus congènit. De vegades en els lliscaments més grans, s’observa el signe de Phalen-Dickson que consisteix en una retracció dels isquiotibials, postura en flexió de genolls i marxa amb els malucs en flexió. Sol afectar-se L5. La incidència en atletes adolescents és de 47%, per això és una de les causes més freqüents de mal d’esquena en aquesta edat. És més freqüents en nens. L’espondilolistesi és el desplaçament d’una vèrtebra respecte a la immediata inferior, igual o major a 2 mm tant en sentit anterior (anterolistesi, pèrdua d’alçada a la part anterior de l’espai discal) com posterior (retrolistesi, pèrdua de l’alçada a la part posterior). Per tant, podem dir que l’espondilòlisi crea l’ocasió perquè es produeixi una espondilolistesi. Sol donar-se a L5 resepcte S1. Es dóna tant en homes com en dones.
ENPONDILÒLISI
CREA L'OCASIÓ DE PRODUIR-SE
ESPONDILOLISTESIS
Entre els factors que predisposen a l’espondilolisi tenim:
-
Sexe (més en homes que en dones)
-
Edat (dels 6 als 14 anys)
-
Raça (ètnia Inuit, Alaska)
-
Herència (no és congènita, però en el 25% dels casos de l’espondilòlisi s’observa certa situació familiar
-
Estructura de la pars
Entre els factors desencadenants tenim
-
Hiperextensió lumbar i la rotació
-
Certs esports com la gimnàstica, els llançaments, l’halterofília, el tennis.
Hi ha diverses raons per les quals l’espondilòlisi esportiva és una malaltia preocupant. Durant el desenvolupament vertebral des de la columna infantil fins a la columna del final de l’adolescència, la lordosi lumbar augmenta en augmentar la pressió posterior. El nen de 6 anys amb una simple fractura accidental de la pars interarticularis té temps per desenvolupar mecanismes compensadors estabilitzadors gràcies als lligaments interespinosos i a l’anell fibrós. En canvi, al món esportiu, l’espondilòlisi no aconsegueix la mateixa compensació i per tant existeix una probabilitat baixa però real de desenvolupar una espondilolisteis.
ESPONDILÒLISI ESPORTIVA ÉS PREOCUPANT
Per a més informació: https://www.elsevier.es/es-revista-revista-espanola-podologia-224-pdf-X0210123814502435
Sorry, the comment form is closed at this time.