Influències de l’esport a la columna vertebral

Introducció

La totalitat dels esports, fins i tot els més estàtics, obliguen la columna vertebral a realitzar moviments de flexoextensió, inclinació lateral o rotació del tronc dels quals és responsable la columna vertebral.

De vegades es poden produir lesions banals a la columna vertebral com poden ser simples contractures musculars i en altres casos es poden produir lesions importants.

Que hem de saber

L’existència de diverses situacions.

Patologia derivada de posicions no fisiològiques mantingudes.

Les posicions no fisiològiques faciliten actituds vicioses als esportistes que, si persisteixen, produeixen modificacions estàtiques estructurades. Això passa a la infància i a l’adolescència quan l’os està immadur tant en la seva estructura com en la seva composició i per tant és mal·leable.

Podem parlar d’actituds vicioses que evolucionen a modificacions estàtiques respecte a un pla frontal o sagital.

Entre les del pla frontal hem de diferenciar dues entitats, l’escoliosi estructurada i l’actitud escoliòtica.

Escoliosi estructurada:

és una deformitat tridimensional en què es produeix una torsió de les vèrtebres respecte el seu eix longitudinal.

Tres tipus:

            1.1.1. Congènita: des del naixement hi ha hemivertebres o vèrtebres cuneïformes que condicionen l’escoliosi. Són de mal pronòstic. Avui es creu que més que un problema primari de l’os o les articulacions és un defecte secundari en la disfunció dels mecanismes de l’equilibri del cervell i del tronc cerebral i la resposta del cos a aquesta disfunció.

            1.1.2. Causa desconeguda, idiopàtica o essencial: hi ha rotació de cossos vertebrals amb corbes majors de 10º al pla frontal i amb risc d’augmentar mentre el pacient estigui en creixement. També és de mal pronòstic. Es classifiquen segons l’edat a: infantil (menys de 3 anys), juvenil (3-10 anys) i de l’adolescent (més de 10 anys).

            1.1.3. De causa coneguda: poden estar relacionades amb l’esport, tot i que sempre hi ha una actitud escoliòtica prèvia; moltes vegades no aconseguirem esbrinar perquè succeeixen, però si investiguem una mica sempre són secundàries a alguna cosa.

Actitud escoliòtica:

Sabem que poden ser secundàries a moltes coses, però al medi esportiu, les que veiem amb més freqüència són degudes a dismetries de les extremitats inferiors i a la crisi clínica per espondilòlisi o espondilolistesi.

• Dismetria de les extremitats inferiors:

No hi ha rotació dels cossos vertebrals, hi ha corba lumbar convexa cap al costat curt i corba dorsal convexa cap al costat llarg.

• Crisi clínica per espondilolisi o espondilolistesi:

Són alteracions de la pars interarticularis de les vèrtebres. L’espondilolisi són debilitats o fractures en un dels ponts ossis que connecten les articulacions facetàries, mentre que l’espondilolistesi és el desplaçament a anterior d’una vèrtebra lumbar. Són freqüents a l’esport i solen apareixen en època de creixement. Durant la seva aparició es pot formar una contractura de la massa muscular lumbar o dorsolumbar que ens produeix l’actitud escoliòtica. El problema és que si es mantenen, es pot estructurar.

Entre les del pla sagital tenim la malaltia de Scheüermann, la hiperlodosi lumbar i la síndrome facetar

1. Malaltia de Scheüermann: és una hipercifosi dorsal de > 45º rígida que es dóna a la pubertat on es produeix un encunyament anterior d’almenys 3 vèrtebres consecutives. En la radiologia s’observa la deformitat cuneïforme de les vèrtebres i els nòduls de Schmorl (osques profundes a les cares superiors i inferiors de les vèrtebres adjacents) i de vegades osteofitosi. Passa durant el pic de creixement puberal sent més freqüent en nens que en nenes. La causa més probable és la necrosi òssia asèptica amb disminució de la irrigació sanguínia a la zona de creixement. Sol existir una base genètica. També es dóna en població no esportiva, però l’esport incrementa l’aparició del dolor. Es relaciona amb la síndrome d’isquiotibials curts i amb posicions vicioses mantingudes.

2. Hiperlordosi lumbar: es manifesta per una exageració de l’ensilladura lumbar en bipedestació amb una basculació de la pelvis cap endavant, abdomen prominent i natges sortints. Més freqüent al sexe femení.

3. Síndrome facetària o dolor mecànic: s’entén com a dolor mecànic el dolor relacionat amb l’activitat física, encara que des del punt de vista acadèmic el “dolor mecànic” és el propi dolor de la síndrome facetària, també coneguda com de la branca posterior. Pot ser secundari a una hiperlordosi lumbar, degeneració discal, anomalies de les facetes articulars. És un dolor que augmenta en determinats moviments com aixecar-se d’una cadira, fer un servei de tennis, armar-se per llançar una pilota. Es tracta d’un dolor lumbar baix, digital i amb una irradiació limitada (freqüentment a natges, rar fins al genoll i mai fins al taló). A l’exploració no s’observa radiculopatia anterior. Hi ha esports com el tennis, el voleibol, l’esgrima on és més típic que s’adoptin posicions pròpies de l’esport en què es produeix aquest tipus de dolor. No obstant, ningú ha demostrat que un esport produeixi alteracions estructurals mantingudes a la columna vertebral